CRÒNICA 49 – Moments i sensacions

Aquesta no és una crònica com a tal, és un recull, més o menys ordenat, de moments i sensacions que he anotat a mesura que han anat passant …

El dia 1: Amb un cansament extenuant esvaït per l’exitació recordo estar asseguda a un passadís de l’aeroport amb la mirada perduda a l’horitzó de les pistes imaginant tots els moments que ens esperaven.

El primer dia de cada país:

  • La descoberta de l’entorn a Negombo, amb els seus sorolls, la seva olor, els seus colors … i els tuk-tuks!
  • L’arribada de nit a Beiging, memorable!!! un país desconnegut i desconcertant …ens vam deixar portar amb taxi de matinada espectants i confiant que tot estava bé.
  • Entrar per terra a HongKong va ser curiós, diferent … interessant!
  • Arribar a Japó i submergir-nos de ple en aquesta cultura que tant ens fascina …vem estar tanta estona al WC flipant amb els botonets que ens van tancar el garitu del Japan Rail …jajajaja!
  • Sortir de Yakarta, la primera destinació on s’ha conseguit crear un primer entorn de comfort i organitzar la ruta pel país, sempre és començar una nova aventura.
  • Arribar a Tailandia i trobar un país en blanc i negre … increïble!
  • Sortir de Tailandia per mar en ferry …
  • El joc d’autobusos per entrar a Singapur
  • … i arribar a Austràlia o New Zealand i tenir la sensació que ja no cal fer res, que tot serà trivial … i que ho sigui …
  • com Estats Units, però allà l’aventura d’arribar al motel el primer dia… memorable!!!

De fet el primer dia de cada país sempre és especial: de cop noves costums, nou entorn, nova moneda, nou menjar … descobrir nous productes sempre és divertit, ens encanta tastar coses noves!!! i tornar a trobar productes per conseguir una dieta equilibrada un nou repte!!!.Recordem el dia que vam descobrir el Saricaya a Yacarta!!!El dia que vam tastar les “pies” i es va convertir en el repte de tornar-ne a trobar! o trobar per casualitat un restaurant que acaba sent el nostre lloc de menjar per tots els dies ( el del hutong de Xina, el dels pad thai de KohLipe)

Hem viscuts moments molt especials que potser no passaran a la història, però per nosaltres ha sigut entranyable anar al cinema a Christchurch a veure Moana la nova peli de disney d’una princesa maorí, sortir de nit fora de la caravana i veure el cel en tota la seva imensitat, el primer jurament de les nenes com a Junior rangers a Zion, estar aparcats en un antic aeroport a Moab (ARCHES) ballant Moana amb un bon sunset i una bonica sortida de lluna, anar a buscar l’esmorzar a l’STARBUCKS amb tren a l’aeroport de Minneapolis!!! (Els bagels torradets i el philadelphia boníssims !) i poder gaudir d’un musical de broadway a lo grande també costarà d’oblidar!!!

Però se’ns dubte trobar-nos amb els tiets!!! A Indonèsia amb el David i l’Emilio esperant al vestíbul de l’hotel … veure’ls baixar del taxi ens va poduir un moment de felicitat inoblidable; igual que quan vam anar a buscar a en Joan a Christchurch, vam haver de conduir 6 hores per arribar-hi però l’emoció de la trobada va fer que el trajecte passés més ràpid. Per contra els comiats van ser moments de baixón, sort que les ganes de veure món i descobrir coses noves ens van fer remuntar els ànims ràpidament!

Personalment,un gran moment per mi sempre és anar a les biblioteques. Són un espai agradable d’acollida on et sens com a casa (recordem especialment la d’Auckland on a banda d’estar-hi fantàsticament bé hi vam deixar la guia de New Zealand que ens havia regalat en Jordi!)

I estar en cases o apartaments on poder viure i sentir-te com els seus habitants ( Tokyo, Kyoto, HongKong, Singapur,Adelaida, Melbourne, Christchurch, Ohakune, Chicago, Valladolid(Yucatán), Nova York …) o hotels en edificacions típiques (Dazai, Yakarta,Kuala Lumpur…)

Jocs de pistes per arribar als llocs:
Solen ser de nit, potser això els fa més trepidants, però arribar a l’apartament de Tokyo va ser realment un joc de pistes per la ciutat, trobar les claus en lockers d’Airbnb un punt, descobrir l’entorn de l’aeroport de Christchurch una aventura, pujar fins a l’hotel de Ella un trencacames, però el millor amb diferència va ser anar al catamarà de nit a les fosques fins a la sunrisebeach pujar al dinghy i localitzar el catamarà! Tampoc podrem oblidar la ginkama de transports en xinés per arribar a la Gran Muralla Xinesa.

Ens ha encantat arribar a Mèxic i trobar-nos de nou aquella vidilla que tant ens agrada( i com diu l’Aran, és com àsia però a més a més els entenem) … molta gent fent coses, de nou en transport públic …. però també m’he adonat de lo bé que m’he adaptat en això d’anar amb Lyft. M’explico, som amants del transport públic, perquè és un lloc on hi passen coses, et pots relacionar amb d’altre gent i no et sens tant “turista” … però en aquest viatge, buscant sempre la opció més econòmica hem utilitzat molt, sobretot als EEUU, els taxis de l’empresa Lyft. Com agraeixo que s’hagin inventat empreses com aquestes, perquè a mi això de pujar en un taxi que no sabies què costaria, ni si et portaria pel bon camí ni … en canvi ara, et ve a buscar a on ets, saps quant costarà, li pots dir d’avançat on vols anar i el millor, saps com es diu la persona, quina ruta seguirà i que al darrera hi ha algú que controla el que passa. Per mi que sóc patidora de mena, és un bon invent ( i per ells també segur que ho és!!!) També ha estat una nova experiència anar a fer la compra amb taxi (recórrer mig Kuala Lumpur per arribar a un Decathlon, carregar la compra d’una setmana al maleter d’un taxi al Wallmart i que el taxista et porti, t’esperi i et torni per anar al súper a Siem Rep)

El millor de tot ha estat mirar a les nenes i veure la capacitat d’adaptació que tenen:
– si els lavabos són un forat a terra: que divertit anar al lavabo! O si no tenen parets o portes: fem el cor fort!
– Rentar-nos amb una galleda o en el millor jacuzzi!
– Tastar coses noves encara que siguin immenjables! i gaudir de cada àpat encara que l’haguem de fer de cuclilles o amuntegats en un racó de l’habitació.
– Viatjar en qualsevol transport: com li agradava a la Núria anar amb tuk-tuk!
– I dormir a qualsevol lloc: tren, barco, caravana, llitera, en moviment, a l’intempèrie, plovent, amb vent, amb calor!!! …
i veure la confiança que tenen de viure amb la tranquilitat de saber que tot va bé! suposo que és inevitable perdre la inocència a mesura que et fas gran!!

I viure moments inoblidables ( cada vivència de cada instant de la caiguda de la primera dent de la Nú o acompanyar a l’Aran a l’exàmen al consulat d’España a NY …)

Però també hem tingut algun moment de yuyu:
L’excursió per les mines abandonades … sembla que només em va acollonir a mi
La caminada amb serp inclosa per Langkawi … potser no n’hi havia per tant!
Creuar per Dixie National park per la 14 per anar fins a Cedar City, fent-se de nit i nevat … no ho voldria repetir
i espantant osos a Sequoia, segurament els osos no hi eren, però la Núria feia sonar els picarols per si de cas 🙂

Jo personalment vull agraïr als de casa el poder marxar durant un any amb la tranquilitat de saber que tot aniria bé. Sense ells aquest projecte no hauria estat el mateix! i als amics que sempre hi són! encara que estiguem lluny…encara que no ho sembli us hem trobat a faltar a tots!!! I a l’Uri li vull agraïr que sempre hagi estat aquí, cuidant-nos, buscant els millors racons del món on portar-nos i les nenes … unes supervivents que sempre han sabut adaptar-se en un entorn controlat. 😉

I ja està, tot comença i tot s’acaba …. ja som de tornada feliços pel què hem viscut, feliços de retrobar-nos amb tots els que estimem i tristos de no haver pogut tornar a abraçar-nos als que ja no hi són. Tirar endavant aquest projecte ha estat més fàcil del que pugui semblar. Les ganes de conèixer món han pogut fins i tot en moments complicats, però ens hem cuidat molt a nivell de salut ( no ha faltat mai ni el iogurt, que l’hem arribat a pagar a preu d’or, ni la fruita) i també ens hem cuida’t molt els uns als altres, quan arribem a casa segur que ens trobarem a faltar ( tantes hores junts!)… I de tot plegat trobo curiós que el perills que sempre ens han acompanyat siguin l’aigua i el sol, dos elements que sense ells la vida no existiria… que curiós! i els mosquits … aix!!!
Ara ens queda un any per endavant on podrem parar-nos a pensar on erem tal dia com avui i ens agradarà recordar els moments especials que hem viscut i les persones que els han fet possible…. I direm, què deu estar fent ara …?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *