CRÒNICA 42 – Minnie Winnie: la diligència NariNaN 4.0

Sembla mentida que en aquestes alçades del viatge encara ens sorprenguin com ho han fet aquesta gent d’StarRV. I és que en un trajecte d’autobús al més pur estil tietes d’excursió amb l’imserso, conduït per un senyor d’edat avançada i perruca ben posada, i acompanyats per d’altres transportistes com nosaltres, ens plantem a Forest city a l’estat d’Iowa.
Recapitulem…haviem sentit parlar de recolocacions de caravanes que per 1$ diari, s’ha de portar una caravana des d’un punt a un altre en uns dies en concret. Aquesta fórmula per algú com nosaltres que disposa de temps i que el que li interessa és veure món ens va semblar molt atractiva i econòmica i va ajudar a l’hora de sospesar la possibilitat de canviar sudamèria pels EEUU. Per poder conseguir alguna recolocació interessant cal estar força pendent i hi vam estar, de manera que vam conseguir una caravana per anar de Forest city (Iowa) a St. Francisco (Califòrnia) del 4 al 21 d’abril (2100 milles a fer en 17 dies). Ens va semblar que tot i que serien moltes milles podriem organitzar-nos de manera que tinguéssim dies lliures per poder visitar els parcs naturals d’Arizona, Utah i California que eren pel què voliem anar als Estats Units. També vam conseguir una altra recolocació de Forest City a Seatle per 9 dies més a finals d’abril que ens permetia passar per Yellowstone però al final hem descartat per canvi de plans.
La oferta de recolocar una caravana té una mica de truc, perquè cal portar-la des de la fàbrica fins on la necessiten. A nosaltres ens va semblar un repte més, perquè arribar a Forest City ha sigut tot un repte.
Enmig d’un dels estats que només es defineix com a gran planúria (Iowa) la millor manera per arribar-hi a priori és des de Minneapolis a l’estat de Minesota. Des Moines, la capital de Iowa també queda a 2 hores de Forest City però les convinacions de vols des de Las Vegas no eren tant bones. I ja és difícil!!! perquè la única manera que vam trobar per volar de Las Vegas a Minneapolis va ser amb un vol nocturn de 3hores de durada de les 0:45 am a les 5:30 am ( els canvis de fusos horaris als EEUU són constants!), per després pujar a un autobús shuttle que ens portaria fins a lloc. No era barat però ens va semblar la opció més sensata després de passar la nit del lloro (11:00pm check-in aeroport/0:45am vol de 3hores/5:30 am arribada aeroport Minneapolis/ 10:00am sortida autobús) i haver de conduir una caravana d’11 metres!!!
I ha sigut a l’autobús, amb la ressaca d’un dia molt llarg i una nit molt curta on aquesta gent ens ha sorprès.
Potser erem una vintena de parelles/famílies. Tots mig adormits (suposo que com nosaltres havien volat en hores intempestives). El conductor, un senyor d’edat avançada i perruca ben posada, després de fer-nos xequejar a nosaltres mateixos a la seva llista de passatgers, volem pensar que no era perquè no hi veiés bé, va resultar ser l’alegria de la huerta (no recordo gairebé els acudits que va fer perquè tenia més son que cap altra cosa, però el senyor tenia gràcia!).
Després d’una parada de servei, continua el trajecte i ens passen un video de com funcionen les caravanes i 4 normes bàsiques de rigor. Em sembla que mai havia vist tanta gent tant pendent d’alguna cosa … quina gràcia! tots erem uns novells recolocadors… i quina bona idea això del vídeo … nosaltres teniem tantes preguntes que van quedar resoltes amb el vídeo!!! Aquesta gent saben el que es fan. A l’arribada “otro tanto de lo mismo”. Ens van desembarcar i amb un piscolabis de benvinguda, ens van fer seure en una gran sala per escoltar les explicacions finals. Tot preparat per molta gent, i es que cada temporada recoloquen 600 motorhomes de mides bestials. La nostra fa 32 peus de llarg (11metres), 12 peus i mig d’alt i 8 peus i mig d’ample … aviat és dit!!! Sort que el mes i mig de camió per NewZealand ens ha donat una mica de bagatge i sort que a USA tot és molt gran perquè sinó conduïr aquest bitxo seria de bojos!!!
Viatjar amb motorhome és tot un luxe!!! tenim cuina, forn, microones, dues piques per rentar plats i una nevera com la de casa!!! de llits n’hi ha per 7 persones, armaris tants que no sabem on guardar les coses i el lavabo és més gran que el del pis de Gràcia … de fet tota la motorhome és més gran que el pis de Gràcia, i és que a banda de les mides bestials del bitxo tancat, a més a més, quan està aturat es pot obrir tot el lateral esquerra més de 1/2 metre més … Ah! i no som els que viatgem amb la màquina més gran, no, aquí qui més qui menys se’n va allà mateix. És una mica extrany, almenys per nosaltres, aquesta manera de viatjar o fer vacances … perquè necessiten tant d’espai? En fi, a nosaltres ens va perfecte, gastem bastant en benzina, però entre que no paguem lloguer, no es paguen peatges i podem dormir gratis als supermercats WALMART autoritzats, anem de luju i ens podem cuidar (es que menjar sa i equilibrat als EEUU és una mica dificil) i ens ajustem al pressupost assignat 250€/dia … imagina’t si haguéssim de pagar caravana … argggg!!!!
Al final, farem unes quantes milles més de les mínimes imprescindibles per anar d’un punt a l’altre, però volem aprofitar-ho al màxim.
Com que Iowa, Nebraska i Colorado no tenen massa res, a banda de planúries, ens passem els 2 primers dies només conduïnt ( les nenes alternen 2h de paisatge amb música, 1h de mòbil, 2h de feines que elles escullen i 1,5h de pelis … de fet, els dies de carretera no es queixen gens …)
Després de 3 dies arribem a Taos, una bonica ciutat dels indis navajos molt ben conservada a la vora del Rio Grande. Tot el territori navajo, des de Santa Fe fins a Monument Valley ens ha agradat i a mi especialment m’ha sorprès, suposo que per desconeixement, que els indis d’aquesta zona siguin més aviat baixets i de faccions rodones … molt semblants físicament als seus veïns mexicans i centre americans, no pas com els de les pelis de l’oeste… I el que és molt xulo són les cases i les esglésies. A diferència dels edificis que en general són casetes d’estructura de fusta camuflades amb el paisatge, les cases típiques de les tribus navajos són fetes de parets de tova i palla amb sostres de coberta plana tot recobert per una capa de fang per aïllar-ho tant del fred com de la calor. Les esglésies són tant boniques com curioses. Les parets són especialment gruixudes per aconseguir més alçada i algunes tenen uns contraforts importants, però crida l’atenció els troncs enormes i gruixuts que conformen el sostre per aguantar la coberta. I el millor, els retaules; una barreja naif barroca que li acaba de donar personalitat.
Vam anar a passar expressament per Albuquerque, la capital de New México, només per anar a trobar els “Pollos hermanos” de Breaking Bad, i no només vam dinar a la taula del sr. White sinó que va arribar la caravana on cuinaven, que ara s’utilitza pels tours organitzats, i el xófer ens va deixar pujar-hi per “flipar” una estoneta … que frikis que som , jajajaja. Abans però vam passar per Tijeras per veure si erem capaços d’escoltar “America is beautiful”. En un tram de la ruta 66 del carril que va cap a l’est han gravat al paviment de la calçada franges sonores que si es passen a la velocitat màxima permesa es pot sentir un fragment de la cançó …quina bona idea!!!
Abans d’arribar a la nostra fita principal passem pel Petrified Forest National Park. Una meravella que ens deixa fascinats. Arbres literalment petrificats. Es pot veure fins i tot l’escorça i les anelles de dins!!! i el meteor crater ni fu ni fa. Va estar bé veure el cràter del meteorit més ben conservat i que ha permès als científics obtenir moltes dades però una mica massa de muntatge pel què és i sobretot una mica massa car.
I per fi arribem als parcs. Arches ens ha encantat. Hi hem anat 2 dies perquè amb un no n’hem tingut prou. Som a Setmana Santa. Comença a estar petat de turisme tant intern com de fora i a més coincidim amb el Desert Safari ( una trobada de JEEP’s a lo grande). Però estem de sort, com que hi ha tanta gent per tot arreu, per aquestes dates habiliten l’antic aeroport de manera que s’hi pot acampar lliurement. La primera nit la passem en el que havia estat un angar i el segon dia a la pista, creuant els dits perquè no hi hagi ningú que necessiti fer un aterratge d’emergència!!!
Deixem pel final Zion, Sequoia i Yosemite. A la frontera entre els estats de Utah i Nevada hi ha el parc nacional de Zion. S’hi pot arribar creuant les muntanyes per una carretera de corbes que la nostra Minnie Winnie no pot passar, per sort, perquè tota la zona tant de Utah com de Nevada ha patit un fort temporal de neu que vem viure en la primera etapa de EEUU de camí cap a Cedar City que no ens faria cap gràcia repetir amb la motorhome,… i hi arribem fent una mica més de volta … aix!
Zion és diferent, acollidor, tant el poble com el parc. A Zion descobrim que els nens es poden convertir en Junior Rangers si fan unes quantes proves que els hi han preparat. Ha sigut un altre gran moment del viatge … potser no té massa res ni fan cap gran cosa, però els rangers s’ho prenen amb tanta seriositat i respecte que els nens ho viuen amb molta intensitat.
A Zion també comencem a notar el cansament, portem tantes milles a l’esquena i el que no és l’esquena 🙂  i tantes caminades per terrenys diferents!!
Per acabar-ho d’adobar ens trobem el Sequoia National Park tot nevat … preciós!… però amb els camins impracticables que fan dificil localitzar aquests majestuosos arbres de més de 2000 anys. Són una passada!!!
I pel final Yosemite … el parc més visitat, segons diuen. Des del view point es té una vista espectacular del gran capità, la mitja cúpula i les magnífiques cascades … des de dins, tot és tant gran que es perden les perspectives. Yosetime està bastant devastat pel temporal, però això no impedeix que pugui ser visitat. Aquí als EEUU una mica tothom fa el que vol sota la seva responsabilitat ( ni camins, ni marges, ni penyasegats estan protegits ). Ells t’avisen i tu fas pel què creus que pots fer … això si, respectant les normes. A Austràlia seria impensable!!! Allà qualsevol perill està més que senyalitzat i protegit i sota cap concepte et deixarien fer alguna cosa on puguéssis prendre mal.
En fi, arribem al final del trajecte amb la caravaneta. Passem la última nit en un dels parcs recreatius que es poden trobar escampats arreu dels EEUU. De fet la motorhome és una RV ( vehicle recreatiu) i en aquestes àrees per un mòdic preu, 30$, pots passar-hi la nit i tens dret a WC, si et cal, a aigua i barbacoa.
L’aventura de la recolocació ens ha agradat. De fet tots els reptes ens agraden. La veritat és que moure’s amb un bitxo d’aquests fa respecte, però per sort l’hem d’entregar a les afores de San Francisco .. abans de les 11 del matí! Sempre normes i més normes i avisos i penalitzacions si no es fan les coses com ells volen. Potser és una mesura de convivència que ha portat al país a gaudir d’uns estatus de comfortabilitat que ens ha sorprès …. cultura de la por?

 

2 pensaments a “CRÒNICA 42 – Minnie Winnie: la diligència NariNaN 4.0”

  1. Ostres, quina bona idea lo de la caravana per $1 al dia!!!
    Hi deu haver garrotades, no?
    El que també s’estila és comprar una caravana per fer un viatge llarg, d’un mes mínim, i després vendre-te-la. Un amic ho va fer i va vendre pel mateix preu que la va comprar.

    Quin pasote Yosemite, no? Heu vist cap ós? Nosaltres vam fer els parcs de l’oest del Canadà i vam quedar espaterrats, tot i que no abundaven les sequoies descomunals que es veuen a les vostres fotos.

    Apa, molts records i fins aviat. Una abraçada a tots.

    1. Siiiii, pagar $1 al dia mola per una autocarabana com aquesta. És anar mirant la web d’inmova i si quadra quadra… El tema comprar i vendre també està molt bé, de fet ho hem mirat un parell de cops, però mai ens ha convençut… No en teniem ni idea ni d’autocarabanes ni de mecànica… Que no ens donèssin gat per lllebre! o si tens un pinyo, te la menges amb patates… ja veus som més conservadors del que sembla!!! 😉
      No, cap ós 🙁 jo volia a Sequoia però res… Devien estar fent la migdiada….
      Els parcs de Canadà ens queden pendents (el proper megaviatge quan estiguem juvilats), són molt més salvatges que els de USA… Però amb la quantitat de neu que vam trobar ja nosaltres… vam fer bé de no pujar cap allà… De fet ,inicialment teniem una altra recolocació fins a Seattle i després pujar cap a Canadà, però necessitavem descansar(5000 km maten les posaderes) i començar a estudiar pels exàmens finals de l’Aran… Per això estem a Rivera Maya fent el … Vaja estudiant 😉
      Apa! Una abraçada i a veure si al juliol fem una trobada COAE… Ja tinc a l’Antonia mig convençuda! 😛

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *