CRÒNICA 39 – Illa nord o illa sud… per què ens fan triar?

Només arribar a Aukland ens adonem que ja és diferent l’illa nord…bé primer hem d’anar a buscar un cotxe de lloguer baratet dels Jucy. Un cop tenim el nostre sedant blanc, veiem que el paisatge ha canviat, hi ha molts més cotxes i Aukland no té punt de comparació amb Christchurch (totes dues, les capitals no oficials de cada illa). En principi aquí no tenim un pla massa definit (quina novetat!) però a les notícies diu que s’eviti anar cap al nord de l’illa nord doncs s’esperen pluges torrencials durant una setmana! així que tirem cap al sud, cap a Rotorua, lloc d’aigues termals, geysers i banyeres calentes a tuttiplen que ens ha recomanat el nou tiet Jordi, que va passar per aquí abans de tornar cap a casa. El lloc de dormir és curiós, entre turístic i rudimentari…

dormim en un camping amb cabines, que té tres piscines termals i una cuina termal, tipus Hangi, on hi fem unes panotxes de blat de moro d’allò més bó. També sortint just del camping hi ha una platja al costat del llac que si caves una mica et surt aigua calenta i et pots fer el teu propi spa natural…llàstima que plou! però no ens perdem res de res! També Rotorua ens permet veure els primers poblats mahoris que veiem, de fet, la cosa més mahori que hem vist fins ara (a part d’algún museu) ha estat Moana! així que en visitem un que és prop d’on dormim. El poblat està mig desert, admirem les talles típiques mahoris per fer marxar els mals esperits i com la gent aprofita les aigues termals que els surten al jardí. L’endemà ens acostem a Wai-O-Tapu, un parc temàtic termal on hi ha la famosa Champange pool i un jeyser que per no fer aburrir la concurrència li tiren una bossa de sabó per fer-lo erupcionar… es veu que si no ho fessin així només ho faria de forma natural cada 3 díes… quin fiasco seria … o el dia 3 estaria a petar! Tot pel públic! El parc no està mal, però només ens crida l’atenció la piscina de xampany, el jeyser tot i ser de pega (sobretot quan ens hi hem quedat sols mentre encara brollava) i unes bombolles de fang hipnotitzants. Com que la cosa encara pinta malament cap al nord, ens n´anem més al sud, cap a Ohakune (matata) un poble de turisme de muntanya, tan d’estiu com d’hivern, però tal hi com està tot, crec que deu ser més d’hivern i que l’estiu és per omplir. Aquí ens hi passarem uns quants díes, primer per acabar les feines del cole de les nenes i per esperar una finestra de bon temps per fer la travessa del pas del Tongariro, suposadament la millor caminada d’un día de l’illa nord de NZ…Parar uns díes ens va bé de tant en tant… acabem feines, passegem amb bici i anem cada dos díes al punt d’informació per trobar el día òptim per fer el pas… la dona sempre ens mira i diu que no hi anem: que fa molt vent, molt fred i pluja… si ho pinta així… sort que tenim díes, al final, trobem un día idoni. Ens llevem molt aviat molt aviat, agafem el cotxe, 45 minuts de carretera, 15 de pista (suposadament tancada als cotxes particulars però si hi vas aviat encara pots trobar lloc per aparcar) i embarquem la travesia. La idea de la ruta (el que fa el 90% de la gent) és anar del parking A al B de 19km creuant una serra volcànica, passant per la base dels volcans, pujant un coll i baixar per l’altra banda veient un parell de llacs sulfurosos de colors molt bonics… clar, això et fa contractar un servei de tornada del parking B al A… a part que és molt car, no tenim clar que la Nú ho pugui fer amb el temps que ens exigeix el servei de bus, doncs si el contractes per les 17h i no arribes… espavil·lat! Així que passem de transport i després de parlar amb gent i buscar per internet, hi ha molta gent que amb nens el que fa és anar fins el llac esmeralda (que és el més maco i ja de camí de baixada) i tornar per on ha vingut. La senyora del punt d’informació ens diu que així és més dur doncs hem de baixar un troç que després haurem de tornar a pujar… però la llibertat de fer i desfer com ens doni la gana, ens pot. La Nú no ha tingut cap problema tot i el fort desnivell, de l’Aran ja no en parlem, en un parell d’anys ens deixa enrere, està superforta. Realment la travessa s’ho val és molt xula, el volcans, els paissatges llunars, les colades, els llacs, … una excursió que ens deixa baldats i bocabadats. Després de recuperar-nos de les agulletes (tiretes, cruiximents o com vulgueu dir-li)… aprens a reconèixer clarament al super pel caminar de la gent, els que han anat a fer la travessa i els que no 😉 . Abans de marxar revisitem la gran pastanaga, una d’aquelles coses frikis que la gent fa per cridar l’atenció i que visiti el teu poble… res més lluny de la realitat… una pastanaga de 10 metres amb ulls saltons i les seves companyes les verdures de 2 metres, fan una mica de vergonya aliena… ja sabeu els que heu vist alguna vegada alguna de les “the big things” de USA o Austràlia, del que estic parlant.

Un dels menjars “tipics” de NZ són els pastissos de carn (provinents dels receptes angleses, suposo) i especialment les famoses Maketu pies, que es troben a tots els supers i botigues de delicatessen… doncs res, a la guia diu que a Maketu (que resulta que és un poble costaner) hi ha la fábrica de les famoses pies i que es poden comprar a bon preu directament allà. Com que ens ve de pas (aquí no ve res de pas 😉 ) ens hi acostem i després de fustrar-nos per no poder fer la visita a la fàbrica (posen les típiques excuses de higiene, entenguis l’ironia doncs és obvi) ens comprem una caixa de 30 pies a 20$, on és la gràcia ?(diga-li així) és que són random! no pots triar el contingut de la caixa i de què són les pies… quina gràcia tu! ens ho prenem amb humor i les devorem durant els propers díes (només les de ronyó no ens convencen gaire). Després de la fàbrica, ens vam dirigir cap a la península de Coromandel, lloc xic amb boniques platges i cales de somni. On el pitjor és que depenent de la marea les pots veure o no, o fins i tot algunes només es pot accedir en marea baixa, sort que a la casa que tenim d’airbnb hi ha un rellotge de marees de lo més convenient. Camí de Matarangui, trobem una ruta dels antics miners que ens permetrà veure més cuques de llum en una antiga mina que hi ha al mig del recorregut. Tornem a flipar amb aquestes bestioles, però res a veure com les que vam veure a l’illa sud. Per Coromandel, anem visitant platges i cales, la famosa Catheral Cove, ens deceb una mica, massa gent, i sembla una cala maca de la Costa Brava (que són molt maques,eh!) però buscàvem algo més. Així que anem a New Chumbs Beach, quan la marea ens ho permet i aquesta no en deceb, gens… doncs trobem les circumstàncies perfectes, poca gent, onades espectaculars per fer bodysurf, calor adecuada i temperatura de l’aigua refrescant… una delícia, però segur que algú en prefereix d’altres o la propia Cathedral cove… el que ens deiem, el lloc més espectacular del món (un dels molts, és clar!) pot quedar en res si les circumstàncies no són propicies i una cosa que normalment pot ser insulsa, un dia concret és converteix en una delícia… viatjant un any sencer n’hem trobat de les dues bandes, però aquesta platja i aquell moment… Ah! segons llegim més tard, una revista la califica la millor de NZ! segur que el jurat la va trobar com la vam trobar nosaltres. També ens anem a sucar en un spa natural a la platja on t’has de cavar la teva pròpia piscineta. Lloguem una pala, on tots els diners anaven pels vigilants de la platja… i assobre ens regalen un frisbi! Aquests de les pales no es deuen guanyar gaire bé el sou… Doncs res, amb les dues pales fem un forat a la platja just on veiem que surt l’aigua calenta… Ah! I just on hi ha una vintena de gent remullant el cul… Just comencem a cavar i ve una onada i ens ho tapa de nou… Esperem el moment propici en que va baixant la marea per començar de nou… Un èxit! aconseguim 4 dits d’aigua calenta en una piscineta per posar-nos-hi tots 3, mentre la Neus somriu veient l’escena… Gent tumbada en tolls amb cara de felicitat.

I entre platja i platja, postes de sol i caps de setmana, se’ns acaba l’estada a l’illa Nord de NZ i de NZ també, abans passem uns dies a Aukland per acabar de fer feines, reposar energies i material fungible, així com acabar les entregues de les nenes, que amb això del cole tenim una agenda apretada i en previsió que a USA tot serà més atapeït avancem tot el que podem.
Abans de marxar, recordo una conversa que vaig tenir els primers díes a NZ amb una dona de quina illa de les dues era millor i ella defensava fermament que la sud, després de 2 mesos, no sabria que dir-vos… totes dues tenen coses molt interessant que ens han robat el cor: Tongariro, Milford sound, New Chumbs, els Catlins… però la solitud (tot i els xinos!), les muntanyes i la natura de la del sud té els seus punts extres.

Reflexions de la Neus d’última hora:
Demà marxem de New Zealand. A Auckland, com que no hi ha massa res a fer, aquesta tarda hem vingut a un concert gratuït que fan a la plaça prop de l’apartament … Aquests país és una altra història. Aquí es viu diferent. Pel concert han muntat unes quantes tumbones, tauletes i pufs en un parc ben urbanitzat amb gespa ben tallada … es clar, són pocs … això suposo que ho fa tot molt més fàcil.
Vaig venir a NZ sense cap expectativa ni referència … només sabia que hi havia paisatges, paisatges i més paisatges … i és així. No hi ha res espectacular però cada racó és especial. M’ha sorprès la varietat d’entorns naturals i tant diferents i tant aprop els uns dels altres. M’ha agradat la tranquilitat que hi ha. Són pocs i les ciutats són especialment petites i els pobles… no hi ha gairebé ningú. És curiós però aquí tothom va a la seva fins a tal punt que les assegurances dels cotxes són per cobrir el propi cotxe … la veritat es que després de passar tants dies per aquestes carreteres ens hem adonat que és més fàcil que et passi alguna cosa a tu sol que no pas amb algú altre 🙂
I res més. Al principi no em va semblar un destí a recomanar, però marxo amb el convenciment que NZ tot i ser terra de terratrèmols i volcans i estar encara en formació, és un lloc on hi podria viure. Segur que aquesta gent deuen tenir els mals rotllos típics dels llocs on hi viu poca gent, discusions absurdes de veïnatge, enveges estúpides d’aburriment i recels varis propis de la condició humana. Però a NZ, a diferència dels seus veïns australians, han sabut trobar l’harmonia i la convicència entre colonitzadors i maorís ( sobretot condicionada per el saber fer maorí). Aquí tots són iguals i tots estan molt orgullosos de la seva terra!!
Ara hi ha molta presència de joves asiàtics. A la sortida de la universitat d’Auckland diria que el 80% dels joves amb els que ens vam creuar eren asiàtics, i esclar, això fa que la cuina asiàtica hi sigui molt present. UHMMM!!! i que no hi hagi bitxos perillosos per mi ho fa un lloc fantàstic!!! (no he pogut aclarir perquè a Austràlia la fauna és terrorífica i aquí no …)

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *